take me away

Out of reach

[...] el qui estima el que és inabastable està condemnat a no posseir-ho mai. Podrà alçar la vista, veure el seu objecte de desig, i en algun moment descobrirà que mai no serà seu. Tindrà la dolorosa certesa que allà, ben lluny, aquest mai no sabrà res de la seva insignificant existència. La ment observadora i amant intentarà desxifrar els misteris d'allò que estima, però això sempre li estarà vedat per gosar estimar el que no és per als homes. Serà, doncs, un amor tan pur com irreal, i tan bell com impossible. I per impossible serà etern, tot i que ens afanyem a destruir, perquè és inabastable i ens fereix, l'objecte del nostre anhel. [...]

"Àgora"

Demons in my head

N'has tingut mai de dimonis dins el cap? T'atormenten i et persegueixen talment com una bogeria. Quan una persona decau en la tristesa, qualsevol ferida és doblement dolorosa, enormement intensa.

No sé explicar el que la imatge ja m'ajuda a expressar...

Em fa tan mal

...l'ànima, que costa respirar

Em fa mal...

...la vida

Què esperar quan estas esperant?

L'acte d'esperar comença a ser tan estúpid com dolorós.

avançar per avançar

cada passa una història... cada història un intent d'avançar i no aturar-se... qui sap quines passes llegiràs, quines coses mai s'acaben?

Tardor

Aquest any la tardor porta ràfegues de vent i ruixats intensos... preparatori d'un llarg hivern.
Em pregunto: sortiré volant?...
...o més simple: en sortiré?

tic tac tic tac...

avorrida... massa temps per pensar...

quizás alguna vez...

Pero dónde lo meto,
dónde lo guardo, dónde lo suelto...
Mientras te olvido,
todo el amor, dónde lo escondo.
Que lo he intentado y no hace ni caso,
dónde lo guardo?
Le puse frenos, le di alas, puse muros,
le di tiempo y no se calla.

...quizás alguna vez ya no me duela tanto.

Dónde lo guardo - Conchita

I'll always wait your call

... for you

No matter if you stay or go
I will wait, I will stay
I will wait for you

Shiny fish - Marlango

reborn

Hay tantas cosas que quisiera cambiar... Quién pudiera volver al punto de inicio, ahí donde empezaban a nacer mis fallos... Pero sólo me tumbo y me lamento porque hay actos, hay palabras, hay fechas que ya son incurables.

I can't sing

I can't swim

Where's the moon I need?

Sempre es tanquen portes, la decepció és el primer plat del dia i un got d'aigua amb sal les postres. Un àpat que jures no tornar a repetir i que prens una vegada i una altre. Mentre la fredor, sí, la fredor, seguirà contaminant les persones.



Someone could rock me, cradle all of my fears in their arms, know all the words, smile at dogs lost in the night.
Somebody please care
And cry

lo que vuela y se va

Missing some beautiful things, some beautiful moments.

Buscando casa...

the bitter taste of life

hi ha vegades en que fer broma pot acabar amb gust de vòmit, un vòmit inesperat però incurable, un vòmit que se'n va avall per les cloaques, però que es queda dins la gola, dins l'alè... perdurable...

Relax

Mmmm... que bien!

Somiant impossibles!

Si jo pogués trobar el do de les paraules, aquelles que podrien arreglar cors trencats i ànimes apagades, no em cansaria mai de parlar.
Si pogués escollir una màgia, escolliria la bareta que fés canviar dolors, penes i tristeses, fam, guerres i pobresa.
Si pogués fer que l'amor durés una eternitat, si pogués aconseguir que l'ésser humà no fos sempre un soldat que veu arreu l'enemic.
Si pogués aconseguir més cares somrients...

Ganes de poder cantar-ho...

Que ya pasó, parece mentira en algun rincón, entre tu carita y mi habitación, voló... tu trocito de mi se marchará a otro cuerpo y a otra habitación, marchó. Casi no aviso, desapareció, cogió tus cositas y voló y se llevo tu trozo de sofa, tu ruido, la ansiedad, tu trocito de acera con mi miedo y mi quizás, tu boca de cristal, la playa con el mar, el hueco que dejaste en mi cama cuando no estas, no duele al despertar, ni cuesta respirar, ya se llevó mis ganas de soñarte y de pensar: por qué te vas sin avisar?

Conchita - Ya pasó

Punt i a part

Canvis

Confiança, paraules, ... com ha canviat tot...
Canvis... no sempre els volem. Si passen a poc a poc, gairebé ni es perceben, quan arriben de sobte, se't mengen. Quan no és ni una cosa ni l'altre, només et confonen.

Días mejores

Ya estan llegando días mejores, días de más tranquilidad e ilusión.

Y ahora qué?...

Y ahora qué? Todos se piensan que estoy bien y en verdad te echo de menos sin parar.
Y lo hemos hablado un millón de veces: nos irá mucho mejor así.
Lo hemos hablado, tú por tu lado y yo por el mío y ahora sí...
Qué hago yo ahora con un millón de besos que no me dio tiempo a darte aquella vez...
Y dicen que todo lo que empieza acaba y esto terminó sin comenzar
Y ahora qué?

Lletra "Ahora que" de Conchita

Benedetti

No te quedes inmóvil
al borde del camino
no congeles el júbilo
no quieras con desgana
no te salves ahora
ni nunca
no te salves
no te llenes de calma
no reserves del mundo
solo un rincón tranquilo
no dejes caer los párpados
pesados como juicios
no te quedes sin labios
no te duermas sin sueño
no te pienses sin sangre
no te juzgues sin tiempo

pero si
pese a todo
no puedes evitarlo
y congelas el júbilo
y quieres con desgana
y te salvas ahora
y te llenas de calma
y reservas del mundo
solo un rincón tranquilo
y dejas caer los párpados
pesados como juicios
y te secas sin labios
y te duermes sin sueño
y te piensas sin sangre
y te juzgas sin tiempo
y te quedas inmóvil
al borde del camino
y te salvas
entonces
no te quedes conmigo.

Mario Benedetti

Quan...

Quan deixes de parlar és com quan deixes de menjar. El primer dia és emocionant, nou, abans que vingui el dolor. El dolor que et fa rendir-te, quan no pots pensar en res més.
Després, el segon dia, et sents despreciada, el tercer dia delirant i de sobte no hi ha desig, s'encongeix, fins que l'idea de parlar, de les paraules vomitant de la boca, sembla lletja i grollera.
Res canvia.
Mira, ja està passant aquí, el pes de les paraules, el torrent, totes les paraules dites, enfonsant-se les unes en les altres, la ràbia, la protesta, tot emmerdat. Seu i escolta la ràdio, i busca la sintonia, escolta, tots ho estan fent, en tots els idiomes, descarregant. Això és, després de tot, el nostre primer càstig - Babel- parlant tant per dir no res. Fent tant per fer no res.
Què recordes quan tot és dit i fet? Un petó? El gust dels llavis d'algú? Un paisatge? Un sospir? una melodia?
No parlis per un dia i després comença a mirar.
Els sentits són vius. Mira el món com rutlla. El grunyir. El rugir. La pell tibant sobre les dents. La follia.
La llei té por del silenci. Té paraules per l'acusat que esdevé mut. La ràbia de Déu. Mut per malícia. Però el càstig no és el silenci. Paraules, PARAULES si que són el càstig.
El silenci... preciós...

Monòleg extret d'alguna obra de teatre de la qual mai n'he sapigut el títol.

Òstia, quin mal el cor! Buffff...

Trying to hide

Dónde puede una estar escondida, cuando quiere estar escondida.
De repente algo cambia en tu vida, por tu causa, y ya no te apetece nada.

Sílvia Comes

Un concert ple de força, intensitat, sentiment, emoció i rialles. Res s'escapava. Evidentment, la Sílvia Comes no em podia deixar indiferent. Ja no és només aquesta veu potent, càlida,... sinó el poder de les paraules que escriu i canta, l'energia de la seva interpretació. Un regal per les orelles, un present pels sentits.