Pare, digueu-me què
li han fet al riu que ja no canta.
Rellisca com un barb
mort sota un pam d'escuma blanca.
Pare, que el riu ja no és el riu.
Pare, abans que torni l'estiu
amagui tot el que és viu.
Pare, digueu-me què
li han fet al bosc que no hi ha arbres.
A l'hivern no tindrem foc
ni a l'estiu lloc per aturar-se.
Pare, que el bosc ja no és el bosc.
Pare, abans de que no es faci fosc
ompliu de vida el rebost.
Pare, que estan matant la terra...
Pare, deixeu de plorar
que ens han declarat la guerra...
Joan Manuel Serrat - Pare
Ignorar la presència d'algú, ignorar-ne la seva existència tot i coneixer-la, encara que sigui per instants d'hores (ja no diguem de mesos), adquireix un grau de dolor més elevat que qualsevol dolor físic o verbal. Aquell algú es converteix en un ésser nul per a l'altre individu i, d'ignorància en ignorància, pot davallar en un pou, sense arribar a entendre perquè li han mutilat l'existència.
Ahir vaig asseure'm davant la televisió disposada a mirar una pel·lícula de temàtica històrica, molt adequada en aquestes dates: La Passió dirigida pel Mel Gibson. La tan polèmica película, sí. En realitat, la fotografia em va semblar d'una bellesa extraordinària però el guió, amb les seves parts boníssimes i les seves parts extremadament cruels, no em va deixar indiferent. Perquè, penso jo, calia mostrar constantment la tortura de Jesús a nivells angoixants?. D'acord, segurament va passar així, però cal mostrar-ho en pantalla fins al punt que hagis d'agafar un coixí per tapar-te la cara?
