Porque necesitar es malo y doloroso
y aún así necesitamos, y pedimos a la nada un algo
y el eco se vuelve un todo.
Ese eco que rebota y aplasta...
Iaia, abans pensava que la meva vida seria perfecte, sense maldecaps ni desil·lusions, sense llàgrimes. Pensava que l'amor em copsaria de tal manera que tot seria extraordinari. Pensava en una espècie de món on la música sona, on els colors s'intensifiquen, on cada gota de vida passa pel meu costat... però iaia, ara em veig ballant enmig d'una foscor que m'acobarda, no trobo il·lusió, ni ganes de vida, tot fa pujada i tot és confusió i tristesa i soledat i dolor i ràbia...
A vegades és odiosdoloros haver de conviure amb mi mateixa.