A questa expressió als ulls tan clarament reconeixible et fa pensar que tens davant la persona més infeliç que existeix. És totalment buidor, energia apagada. S’asseu, solemne, pensativa... en pocs segons sembla sentir-se fora de lloc i desitjaria marxar si no fos que ella mateixa es retreu aquest tipus de comportament absurd. Què pensarien tos aquells que l’havien vist entrar feia un minut escàs si ara marxava?. No. Prendria ràpidament el seu cafè i com si fos una dona ocupada, faria el posat de no tinc temps per res i emprendria la marxa.
Agraeix l’amabilitat de la cambrera que de manera mecànica deposita el cafè damunt la taula. S’escalfa les mans. Fa fred a fora i les té liloses. A poc a poc s’allunya de l’atmosfera que l’envolta, ara és l’hostatge d’un altre món, el seu, un possible infern. Pensa... però, què pensa? I en una llibreta blava, escriu... però, què escriu? “Si algú conegués el meu secret, si almenys algú el conegués”. I és aquest secret que li xucla la poca vida que li resta. La mort que entra, la vida que s’escapa.
Fixa la mirada al cafè, traspassant-lo. Opina que les seves reaccions són absurdes, complicades i totalment incomprensibles i una expressió de ràbia s’apodera ara d’aquell semblant trist, sí, substituint-lo, però alhora mostrant-lo com si fos el resultat dels sentiments que experimenta. Però, per què aquesta ràbia? Deixa de fer-te mal, li suplicaria. S’odia, es pot veure: s’odia.
Despertant de l’hipnotisme, sacseja el cap subtilment , es passa la mà pels cabells per aparentar ser millor. Que què? Únicament millor que ella mateixa. “Si pogués tenir unes mans més femenines...” i sospira i es frega les mans bruscament com si volgués esborrar-hi alguna cosa que la destorba, que la fa bruta. I novament fixa la mirada al cafè, però aquest cop amenaçant, com si l’indefens líquid de dins la tassa fos el causant de tant dolor incomprensible. Se’l beu d’un sol glop, s’aixeca patosament i amb resignació, amb l’expressió de no trobar més solucions, es al lavabo. Refusa la idea del mirall. Es manté dempeus esperant, de fet, esperant el temps que com sempre la decepciona perquè no li aporta canvis ni arregla per si sol les coses. Apreta els ulls fortament. Tensió. Actua ràpid. Mànigues amunt. Esquena doblegada, dos dits s’encarreguen e fer la resta. Arcades. Vòmit. “És cafè, només cafè” Arcades. Vòmit. Cafè. Ja han passat quinze minuts des que ha entrat. “Si algú m’ha vist entrar, què pensarà si surto després de tanta estona?” És renta les mans a un ritme frenètic, gairebé dolorós. La boca. Aigua. Aigua per oblidar el gust amarg, el gust que crema per dins. Tira dos cops de la cadena, neteja els voltants. Es renta novament les mans. Més aigua. Aixeca la mirada i es contempla, ara sí, en el mirall.
Arruga el front, es tensen els ulls. “Vaca fastigosa”. Es relaxa i surt del lavabo sense parar atenció en si algú l’ha vist. I l’expressió de tristesa torna. Agafa el seu secret, el tanca empresonant-se ella en ell i se’n va amb aquell intent d’aparentar ser algú altre, algú millor que ella mateixa.
