just bad times

Mi vida es una pantomima... una burla dantesca.
Arde en llamas la confianza.
Pero...
tanto queda por reir,
tanto queda por amar,
tanto por compartir.
Qué sino nos mantendría en pie?

A vegades les penes són inexpicables, d'altres s'expressen amb claredat... cal ser Shakespeare?

Morir, dormir, res més... i dir que acaben amb un son les tristors i els mils encontres dels quals la carn és natural hereva, és una fi que desitjar caldria devotament. Morir, dormir. Dormir!. Qui sap si somiar... Vet aquí el tràngol! que en aquest son de mort quins somnis poden pervenir-nos, quan sigui ja despresa a nostra pell mortal? ... Això es detura: aquest és el temor que dóna el viure tan llarg el patiment. Car, qui voldria sofrir les burles i els cops de la vida, els tropells del tirà, les fuetades que ens vénen del superb, les agonies d'un amor menyspreat, la inacabable durada del pledeig, les insolències de tots aquells que ens manen, i les guitzes que el mèrit pacient rep dels indignes, si hom pot fer-se a si mateix el compte amb un simple punyal? Qui sostindria, suant i grinyolant, el pes del viure, si alguna cosa no temés, darrera de la mort (regió desconeguda de la qual mai cap viatger no torna), que ens pertorba el valer i ens fa ajupir-nos als mals que ara sofrim, ans que llançar-nos a d'altres que ignorem?... I així va fent-nos covards a tots els homes la consciència; i el nadiu vermelleig dels determinis així s'esgrogueeix amb els reflexos del pàl·lid pensament; i les empreses d'empenta i d'ocasió, per a no veure-ho, van desviant-se del seu curs i perden fins el nom d'accions!...