Als aeroports, un troba tots els sentiments imaginables.
Observo la gent, la gent que corre i la que romia asseguda, la gent adormida, els que somriuen, els que es meravellen per primer cop, uns que ploren la ja temuda enyorança, els que encara a terra volen il.lusionats, n'hi ha que mostren desconcert, avorriment, malaptesa, gent insegura, gent valenta, veig parelles petonejant-se i d'altres enfadant-se, pares tossuts i nens entremaliats, poetes que escriuen, músics entonant, banquers amb pressa i noies cridant.
I jo? Jo em barrejo entre ells...

I quin és el meu personatge?
La noia que somriu davant l'aventura? Certament sí...
com cert és que sóc aquella noia que un dia va anar a Hawaii i encara no ha tornat a casa.

La soledad según Gustavo

La soledad es el imperio de la conciencia, dijo Gustavo Adolfo Bécquer. 

Quizá entonces,
tal vez pues...
seguro es...
que estoy en buena companyia.

One year ago

It's been almost one year since Welcome and Goodbye went hand in hand.

When Nothing was All.

Two rings never could commit to any finger, completely. 

Sleeping separately, they are hiding from pain. 

It is about one year ago... 

and my eyes are still crying

my heart is still missing

my body, still shaking.

En nom de l'amor, com s'erra

Hi ha vegades a la vida que estimes tan algú que penses que només per aquest sol fet no pots fer-li mal.
T'equivoques.
També penses que per aquest mateix fet, no pots fer-te mal a tu mateixa.
Et tornes a equivocar.
Llavors, tot d'una, veus saltar llàgrimes. Les que provoques, les que et provoquen.
Tot es va trencant.
I et trenca trencar a l'altre però no et pots permetre enredar més el teu trencaclosques.
Pedaços de res, on els sentiments ja no es retroben.
Insisteixes.
Vols protegir. Vols acaronar.
Vols ser i vols estar.
I no fas res del que creus estar fent bé.
Ara, aquí...
Tinc un llibre de llegendes a la taula.
Tinc un mapa on els somnis han volat més que el propi cos.
Tinc errors gegants que carrega la meva esquena, ja curvada.
Tinc un cor que l'esperança sembla cosir a pas de cargol.

Volar

Tot canvia de color quan surts de casa, talment com si el paisatge t'abracés i els seus sons t'acaronessin l'ànima.
Sóc al tren, balancejant-me... el cap ple de pensaments i en el cos certa calma.
Descobrir, descobrir-me...
                        M'agrada aquesta pau de volar tocant a terra...

¡Qué desencanto!

¡Ay, que desencanto!

                       Si me borrara el viento lo que yo canto...

Are you my fairy?

Pasará

Porque al final el bosque siempre sabe compartir las mejores canciones.
Aquellas que tocan un poco el alma, sea por las voces, la música o las palabras.
Gracias

Pasará, pasará...

I, sobretot, no oblidis que el teu temps

és aquest temps que t’ha tocat viure,

no un altre, i no en desertis,

orgullós o covard, quan et sentis cridat

a prendre part, com tothom, en la lluita,

car el teu lloc només tu pots omplir-lo.

Miquel Martí i Pol

Tot és fosc

Quan arriba la penombra, tot són llàgrimes
I em toca tornar a començar quan ni tan sols sé si vull aixecar-me.
Quieta en una habitació on hi ha de tot menys calma.
Perdre-la no estava inclòs en els meus plans, només en els seus.
I ara tot és fosc.
Mentrestant, ella seguirà somrient...
i que així sigui.

Lascia ch'io pianga

Lascia ch'io pianga...

She & Barcelona

I can't stop the thinking, the wishing of the image of her living in this city, so full of art, so full of opportunities.
Her smile.
The feeling.

L'escala fosca del desig no té barana

Foc de pales

II

La nit em clava

el seu ullal

i el coll em sagna.

Sota les pedres

l’escorpit

balla que balla.

La pluja, lenta

fa camí

fins a la cambra.

L’escala fosca

del desig

no té barana.

Maria Mercè Marçal

Faràs dos trucs i t'obriré la porta

Faràs dos trucs i t’obriré la porta
i no em sabré avenir que siguis tu.
Et faré entrar al meu pis, que desconeixes i que només és fet per subsistir-hi.
Però m’hi trobaràs, qui sap per quin designi inescrutable. Així que et fiquis
al menjador, veuràs el teu retrat
i els nostres llibres. Sonarà el nocturn. Fullejaràs potser Virginia Woolf.
Vindré darrere teu amb el desig
de sentir els teus cabells damunt la galta. Amb tota la tendresa, et faré asseure
en un dels vells seients que compartíem (durant els últims temps hi estudiaves
el llarg monòleg d’una dona sola
que tu no vas ser mai). Al teu davant, espiaré els teus ulls, el dolç somriure
del teus llavis amables, mig oberts,
i tot acabarà en una abraçada
que serà la primera. No hi haurà
ni passat ni futur. Tot serà lògic.
I aquest poema mai no haurà existit. 

Feliu Formosa

One Art

The art of losing isn’t hard to master;

so many things seem filled with the intent

to be lost that their loss is no disaster.

Lose something every day. Accept the fluster

of lost door keys, the hour badly spent.

The art of losing isn’t hard to master.

Then practice losing farther, losing faster:

places, and names, and where it was you meant

to travel. None of these will bring disaster.

I lost my mother’s watch. And look! my last, or

next-to-last, of three loved houses went.

The art of losing isn’t hard to master.

I lost two cities, lovely ones. And, vaster,

some realms I owned, two rivers, a continent.

I miss them, but it wasn’t a disaster.

—Even losing you (the joking voice, a gesture

I love) I shan’t have lied. It’s evident

the art of losing’s not too hard to master

though it may look like (Write it!) like disaster.

Elizabeth Bishop

Ho'oponopono

To myself:

I'm sorry
Please forgive me
Please set me free
I love you
Thank you

Once the island girl taught me these words from a hawaiian forgiveness technique named "Ho'oponopono".
I started telling them to her. Now, I repeat them to myself to find inner peace, because I need to forgive myself for all my mistakes, for the words I didn't want to say, for the actions I've never done; I need to love myself because only my soul can be repaired with my own caring and because, at the end, I am beautiful human being.

To her...  thank you for sharing.

"El verdadero amor no es otra cosa que el deseo inevitable de ayudar al otro para que sea quien es"
Jorge Bucay

Sabiendo de estas palabras no me cabe ninguna duda de que me amo, de que me quiere. Siempre epujandome a encontrar aquello que podía hacerme más yo misma.

La perdí, si, la perdí nuevamente, pero... Hoy, sólo hoy  (espero que también mañana), siento calma de saber que empieza su camino estando acompañada.
Hoy, sólo hoy (no sé si mañana), puedo verla sonreir junto a alguien. Ese alguien que ya no seré yo. Pero  que la ayudará a  encontrarse con ella misma.

Y a ratos el dolor en el pecho llega. Fuerte. Implacable. Lágrimas.
Entonces  respiro, respiro hondo y sonrío, sólo porque en mi mente consigo verla sonreír.

Y al final, qué poco importa quién le provoque la sonrisa.
Y cuanto  me importa que sonría.

Nothing at all

"Freezing, choking, getting tongue-tied - there's a reason it happens. We lose our words because the stakes are so high and we have so much to lose. We're petrified of saying too much or saying it wrong. When the truth is, the only wrong thing you can say is nothing at all." 

She is a stoic

She tried to taught me the lesson of the stoics. But I couldn't learn, not even in 3 years, not now, although I see clearly I would love to be a stoic.
"To avoid the suffering, we should not be slaves of our desires or dreams. Only using your reaaon, accepting who you are, living the present moment and understanding that after a failure there is still life, you can reach happiness"
And I can see clearly now what I have to learn and I can see clearly now why her goodbye.

- Mestre, he de renunciar al seu amor per tal que ella sigui feliç?
Si és així, amb el dolor al pit i la tristesa a l'ànima, hauré de dir-li adéu.
Guia´m en el camí, perquè sóc feble per acomplir la tasca.

Ara mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert i els anys passen de pressa. 

De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus a terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots, solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I, en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora,
que tot està per fer i tot és possible.

(Miquel Martí i Pol, del llibre L’àmbit de tots els àmbits)

Caure

"I la caiguda només és una altra manera de volar"

Emilie Autumn

Tinc l'ànima trencada...
               Tinc el cor en mil bocins...

All the sunsets are yours

Cuando era pequeña...

Cuando era pequeña me gustaba jugar sola. Me subía a los andamios que los albañiles montaban para sus construcciones y ahí, envuelta en polvo, me imaginaba mi propio mundo, lleno de aventuras, tan fascinante y tan atrevido.
Cuando era pequeña, me escapaba a caminar por el bosque con el único objetivo de descubrir rincones nuevos. Sola conocía nuevas fuentes, sendas, ríos,... Qué felicidad el día que encontré un lago, ese lago que pensé nadie debía conocer. No temía perderme. No temía la soledad del camino.
Cuando era pequeña, mi mejor jueguete era una pelota. Una pelota, una pared, unas escaleras y mi propio juego. Esos juegos de los que nadie entendía sus normas ni el por què podían durarme tardes enteras.
Cuando era pequeña tenía como amiga una polea, pesada y vieja que quien sabe si saldría de algun antiguo pozo de mi pueblo. Mi polea me acompañaba y podía escuchar sus sentimientos de hierro. Me gustaba su tacto, me gustaba su movimiento y con ello, no necesitaba mucho más.
Cuando era pequeña, yo tenía muchos amigos, y aún así, solía encantarme jugar sola.

Gelosia

Em devora la rabia...
Em consumeix el neguit...
Em tortura la imatge...
Se m'entristeix l'ànima...
Em recargolo de dolor...
Els ulls ploren rius...
La gola se m'ennuega...
El cor se'm fa petit...
La gelosia...
La gelosia...

A veces

"A veces perder es ganar y no encontrar lo que se busca es encontrarse"

Alejandro Jodorowsky

Is it real?

"There are moments when all the stars align - when everything seems as it should be. Your life seems to have sorted itself out. It's not like all our problems go away. It's just that the problems are suddenly manageable and it seems like we can conquer any problem. You feel so good you wonder if it's real. And if I've learned anything, I can tell you, it is. It's very real. But it will not last."

Meredith Grey "Grey's Anatomy"

Why beautiful?

Then I felt myself all over. I felt, as I lay there on the bridge, that I was healthy and well in every bit of me, so why did I need to be beautiful? My whole body was so happy that it seemed to be laughing all over.

"The Brothers Lionheart"  Astrid Lindgreen

Running out of breath but...

I'm free to be the greatest, I'm alive!

la vida colpeja de nou

Em queda tant d'amor per oferir-li, tants llocs per ensenyar-li, tants petons per fer-li...
On va tot això? Com transformo el que ja s'imaginaven els meus ulls, el que ja volia el meu cos?
Com accepto que, de cop i volta, la meva alegria és ara infelicitat, d'aquella tan colpidora.