Paraules en silenci

Imatge extreta de www.larajade.com

Avui deixeu-me respirar aquest silenci,
no diré res per no malmetre les paraules.
Les guardaré, perquè totes elles es confonen al parlar.
Moltes dansaran a la ment per restar mudes,
algunes quedaran congelades esperant caliu,
d'altres fent muntanya solapades, no es recordaran mai més.
Però només per avui, vull restar en silenci...
uns instants llargs i dolços,
on jo sigui la meva companya i ningú m'erri el so que danso.

aquí... amb tu, per tu...

Resto aquí, inmòbil, esperant-te,
mentre a fora les fulles cauen,
mentre aquell fosc pensar és ara somriure,
per tu i amb tu,
pensant en destinar els meus dies escoltant-te,
Sóc aquí i restaré aquí,
complíce de les teves paraules,
de vegades emmirallant-me en tu,
de vegades, abraçant-te entre paraules,
tan llunyanament aprop.

Nua

Durant mesos hauria intentat treure's aquelles taques de l'abric, però cada intent, cada esforç hauria estat en va. Un darrer suspir la dugué a prendre les tisores per fer-ne miques la peça que tant sovint l'hi havia donat refugi. De cop, tot es tornà fredor i quedant el seu cos nuu, esperaria a que l'aire entrés allà on l'abric no podia.

You got it

Everytime I look into your lovely eyes
I see a love that money just can't buy.
One look from you I drift away,
I pray that you are here to stay.
.....
Everytime I hold you, I begin to understand
Everything about you, tells me I'm your best friend.
So, I live my life to be with you.
'cause no one can do the things you do.
....

Anything you want... you got it
Anything you need... you got it
Anything at all... you got it, baby
Anything you need... anything you want...
you know that you got it...

Cançó "You got it" de Roy Orbison i especialment preciosa cantada per Whoopi Goldberg a la pel.lícula "sólo ellas (boys on the side)"

Faràs dos trucs i t'obriré la porta...

. .

Faràs dos trucs i t’obriré la porta
i no em sabré avenir que siguis tu.
Així que et fiquis al menjador, veuràs el teu retrat a els nostres llibres.

Sonarà el Nocturn. (Fullejaràs potser Virginia Woolf) Vindré darrera teu, amb el desig de sentir els teus cabells damunt la galta. Amb tendressa infinita, et faré asseure en un dels vells seients que compartírem.

. . .

Al teu davant,
espiaré els teus ulls, el trist somriure
dels teus llavis amables, mig oberts,
i tot acabarà en una abraçada
que serà la primera. No hi haurà
ni passat ni futur.

Tot serà lògic.
I aquest poema mai no haurà existit.

.....

Un poema de Feliu Formosa

Adultus

Jo he somniat que els homes, un dia, s'aixecaran i comprendran

d'una vegada que han estat fets per a viure junts com a germans.

Jo he somiat aquest matí, que un dia, cada negre d'aquest país,

cada home de color, de qualsevol lloc del món,

serà jutjat per la seva vàlua personal,

i no pel color de la seva pell, i que tots els homes

respectaran la dignitat de la persona humana.

Jo he somiat també que un dia, els ventres buits es podran omplir;

que la fraternitat serà quelcom més que uns mots

al final d'una pregària; que serà el tema principal

de l'ordre del dia dels governants.

Jo he somiat avui que en totes les altes esferes de l'Estat i en tots els municipis,

hi entraran els ciutadans elegits que ens faran justícia,

estimaran la pietat i caminaran pels camins de llur Déu.

Jo he somiat encara que un dia la justícia

brollarà com l'aigua, i l'honradesa, com el gran torrent.

Jo he somiat també que un dia no hi haurà més guerres;

que els homes, de les espases en faran relles, i de les llances falç;

que les nacions no s'aixecaran més l'una contra l'altra....

...

Martin Luther King

Buscant-te

Si pogués allargar aquests caps de setmana,
les úniques hores que més aprop teu em sento,
quan crec poder trobar-te per fi, amb un únic suspir,
aquell que et farà seguir les meves pases i trobar-me.

M'adono de la teva presència a la ciutat però,
enamorada com estic,
no he aconseguit encara descobrir-te.

No m'importa...

No m'importa quin sigui el pas en fals que et faci caure sobre el meu cos.

Marguerite Yourcenar

Le temps qui passe

Imatge de Alcyon

Després de tot...

Després de tot,
tot ha estat res,
tot i que un dia ho va ser tot.
Després de res,
després de tot,
vaig saber que tot
només era... res


Extret de la sèrie Mar de fons de TV3

Bring me to Life

How can you see into my eyes like open doors
Leading you down into my core
where I've become so numb
Without a soul
My spirit sleeping somewhere cold
Until you find it there and lead it back....home

Wake me up inside
Call my name and save me from the dark
Bid my blood to run
Before I come undone
Save me from the nothing I've become

Now that I know what I'm without
You can't just leave me
Breathe into me and make me real
Bring me to life

Frozen inside without your touch,
Without your love,darling
Only you are the life among the dead

(All this time I can't believe I couldn't see)
(Kept in the dark but you were there in front of me)
I've been sleeping a thousand years it seems
Got to open my eyes to everything
(Without a thought, without a voice, without a soul)
Don't let me die here
(There must be something more!)
Bring me to life
(Wake me up)Wake me up inside
(I Can't Wake up)Wake me up inside
(Save me)Call my name and save me from the dark
(Wake me up)Bid my blood to run(I can't wake up)
Before I come undone(Save me)Save me from the nothing I've become
Bring me to life(I've been living a lie, there's nothing inside!)
Bring me to life.

Lletra de Evanescence, Cançó "Bring me to Life".

Ella no hi era

I mentre la buscava
entremig d’una gent
que ja no coneixia,
m’he despertat.


Feliu Formosa (Cançoner)

Hablo para...

Hablo

para taparle

la boca

al silencio

Humberto Ak'Abal

Esperant-te

Imatge extreta de "Las ventanas del Alma" www.nicoletta.info

Les últimes 48 hores van ser tristes. M’envoltava tot de tu, però tot estava marcat de límits. Tu te n’anaves amb ella i des d’aleshores només em quedava sentir girar el pany de la porta principal i veure’t entrar. Ja no tornaries. Allargava les hores per tornar a casa, ingénua, pensant que potser un retorn inesperat podria portar-me una esperança. Seria llavors quan et demanaria que et quedessis amb mi. En la imaginació, dues respostes: l’impossible i la teva mà sobre el meu rostre, un bes. La teva trucada em dugué directament a l’impossible i empenyent l’ànima, vaig fugir cap al poble.

Etrange solitude

Etrange solitude, de celle qui est accompagnée

Nits pensants, nits pesants

Hi ha nits en que costa tan adormir-se...

Amistat desconeguda

Ara, entre tu i jo, paraules de compliment.

L’amistat tan desitjada, amaga tot de forats de decepció, de gelosia, d’abraçades irrealitzades, d’un tu i d’un jo indefinit, que sempre hem tingut clar i que sempre he volgut confondre.

No sé com tractar-te.
Et desconec.
Inmersa en d’altres formes d’estimar, em sobtes.
Les teves opinions no s’acorden amb els teus fets i et fas estrangera davant els meus ulls.
Em dol.

I el lament creix per no afrontar aquesta ceguessa que em ronda.

Les amants

Em tens, em deixés i m'oblides; m'agafes de nou i m'abraces; em beses, em toques i em desitges; som amants a l'espera d'una conquista més profunda

Una "moraleja", que no la de Madrid

Hi havia una vegada, o si més no se suposa en la imaginació de cadascú, una mosca... o una formiga, ara no ho sé ben bé... (perquè també potser que fos una rata) va caure amb una vas de llet. Tal era l'acoquinament de la pobra mosca que vet-t'ho aquí va començar a moure les seves petites ales per emprendre el vol. Però de res li servia. És clar, les tenia molles, com comprendreu. Però per més cansada que estava i per més que passaven les hores, la mosqueta morta, vull dir, mig morta ja, no volia rendir-se, i anava batent les seves ales, fins que, la llet... flop!!!... es va convertir en mantega... i la mosca, recolzant-se en la mantega va poder sortir... (cosa que no entenc massa, perquè ja em direu, no us quedarieu amb les potetes enganxades llavors?. És igual, el cas és que va sortir.)

P.S.: Ara, rumiant rumiant penso que potser si que era la rata, té més sentit que pogués sortir.

MORALEJA: Que no deixeu de lluitar, que la llet sempre es pot convertir en mantega, vull dir que a vegades, les coses es poden capgirar i anar a millor. Així que a seguir el nostre camí i ja podem anar fent, com fan les mosques, les formigues, les rates o les ranes...

La ment aturada

Dubtes... com colpejen inscansables. El meu pensament és indescriptible a hores d’ara, massa enrenou, massa barreja de pros i contres, de desitjos i responsabilitats. Aquest no ser capaç de decidir em fa sentir poc madura, poc assenyada... sóc conseqüent?
Odio l’estat d’inútilitat mental en que em trobo. Necessito avançar, però ja, i estic estancada.

Al vostre gust

És viure tot un món de fantasía,
i ser tot passió, ser tot desig,
i deure i diligència i devoció;
ser tot humilitat i paciència,
ser tot impaciència i tot puresa
i tot respecte i sempre resignar-se,
tal com jo sóc per Febe.

William Shakespeare
"Al vostre gust"

Reminiscencia

No podía dejar de amarla porque el olvido no existe y la memoria es modificación, de manera que sin querer amaba las distintas formas bajo las cuales ella aparecía en sucesivas transformaciones y tenía nostalgia de todos los lugares en los cuales jamás habíamos estado, y la deseaba en los parques donde nunca la deseé y moría de reminiscencias por las cosas que ya no conoceríamos y eran tan violentas e inolvidables como las pocas cosas que habíamos conocido.

Cristina Peri Rossi

Tan lluny ja...

Alica Vanaugh

El viatge d'una formiga

Demà surto de viatge cap a Holanda. Tornarà a ser un d'aquells viatges que m'agrada tan fer, que acostumo a fer sola, per explorar, per sentir, per trobar-me, ... lleva't d'aquest sentiment de voler-l'ho fer acompanyada.

Aquest cop els peus se m'arrelen a casa i gairebé m'ha costat prendre la decisió. Ha estat més aviat una ironia de la vida la que m'ha donat l'empenta a fer el viatge, qui ho diria? A vegades el món dóna unes voltes curioses.

Em sento una mica petita en aquests instants, com si necessites d'una abraçada protectora que m'indiques que res pot anar malament, que d'altres vegades ho he fet i els meus somriures han estat inmensos.

No necessito fer grans coses, tot i que sé que puc descobrir-les, el que si que em cal és la calma d'aquesta ment tan desitjosa d'ella.

Anhel desesperat

No em veig en cor de tornar-te a plorar cada nit. Oh, és que no puc.

Per què no puc desfer-me de tot allò nostre que ara m'empresona?

Pot ser l'amor una crueltat?

No sabes cuanto te he querido

No sabes cuanto te he querido,
olvidarte es saber que no hay forma,
ahora tengo que aprender a desnombrarte,
con los ojos más que con la boca.

Sigues siendo la dueña,
del gigante que se esconde en mi silencio

Has cambiado mi forma de mirar,
has cambiado el sentido de las calles
Caminar sin ti, no es del todo andar
has llenado los semáforos de sangre,

No me moriré, pero ya verás,
como no sabré esquivar los vientos que te nombran
No me cansaré, de pensar que estás,
a mi lado pero no como una sombra.

Y no sabes, que aún cocino para ti,
y no sabes, que dibujo tu perfil con las frases,
que hace tiempo te escribí.
Con las frases, que ahora estallan junto a mi.
Y no sabes, que no debes sonreir,
no me abraces, que no sabré salir de los besos,
que de pronto no me das,
de este fuego que me alumbra,
cuando no estás.

Has cambiado mi forma de mirar,
has cambiado el sentido de las calles.
Caminar sin ti, no es del todo andar
has llenado los semáforos de sangre,
No me moriré, pero ya verás,
como no sabré esquivar los vientos que te nombran.
No me cansaré, de pensar que estás,
a mi lado pero no como una sombra.

Una cançó de Paco Bello, que algú especial ha compartit amb mi. Gràcies.

Si he de morir avui, amor

Si he de morir avui, amor, si decideixo morir i no t'he pogut veure per última vegada, voldria que les meves paraules no quedessin en silenci. Voldria fer-te arribar una nota que et digues que l'últim batec del cor ha estat per tu i l'últim somriure, recordant-te; que no ha estat per tu que he fugit, sinó per una mancança de tot i unes ganes boges de no res; que al teu costat, he conegut qui sóc, tastant la vida... així de fàcil... tastant la vida.

Per tant, si he de morir avui, amor, necessito dir-te ara que t'estimo, com t'he estimat sempre, com problament, seguiré estimant-te...

que je t'aime

Quand mon corps sur ton corps
Lourd comme un cheval mort
Ne sait pas ne sait plus
S' il existe encore
Quand on a fait l'Amour
Comme d'autres font la guerre
Quand c'est moi le soldat
Qui meure et qui la perd

Que je t'aime, que je t'aime, que je t'aime,
Que je t'aime, que je t'aime, que je t'aime !

Cançó "que je t'aime"

Oh, Virginia

Cuando tengo noticias tuyas, quedo destrozada.

Dios, te amo.

Dices que no empleo palabras cariñosas. Eso me resulta gracioso teniendo en cuenta que me despierto en el amanecer persa y pienso:

Virginia... Virginia...

Carta de Vita a Virginia, 30 de març de 1927

Tango

Y yo que te quiero tanto que voy hacer
me dejaste, me dejaste
y el alma se me fue
se me fue el corazón
ya no tengo ganas de vivir
porque no te puedo convencer
que no te vayas corazón...

El dol de no tenir-te

Aquest dolor que em colpeja dia rere dia. Un pit que s’ofega.

Quan deixaré de veure passar imatges, de fer-me preguntes.

Quan deixaré d’enyorar-te... digues.

Un bals amb tu

Per a M.

Al setembre dubtava…
A l’octubre et coneixia…
Al novembre m’enamorava…
Al desembre et besava…
Al gener t’enyorava…
Al febrer em mancaves...
Al març eres la meva passió...
A l’abril ja no podia viure sense tu...
... passat any i mig no em queda més que oblidar el que sento:
i rebento per passar un dia sense la teva imatge, sense estimar-te, ...
Al juliol estic buscant on trobar-te...
Al juny la debilitat de no sentir-te em superava
Al maig vas començar a oblidar-me, tot i un missatge encara, un t’estimo
A l’abril, mirades, petons, un teatre...
... jo, mai una experiència prou desitjable.

En to de suplica

Aquestes ràfegues de tu,
tan contants i tan ferotges
que em deixem arraulida al llit, plorant-te,
suplicant altre vegada a aquest silenci crispador

perquè tornis...

Em va demanar que plores...

... i en fer-ho, va marxar corrents.

Únicament millor que ella mateixa

A



questa expressió als ulls tan clarament reconeixible et fa pensar que tens davant la persona més infeliç que existeix. És totalment buidor, energia apagada. S’asseu, solemne, pensativa... en pocs segons sembla sentir-se fora de lloc i desitjaria marxar si no fos que ella mateixa es retreu aquest tipus de comportament absurd. Què pensarien tos aquells que l’havien vist entrar feia un minut escàs si ara marxava?. No. Prendria ràpidament el seu cafè i com si fos una dona ocupada, faria el posat de no tinc temps per res i emprendria la marxa.
Agraeix l’amabilitat de la cambrera que de manera mecànica deposita el cafè damunt la taula. S’escalfa les mans. Fa fred a fora i les té liloses. A poc a poc s’allunya de l’atmosfera que l’envolta, ara és l’hostatge d’un altre món, el seu, un possible infern. Pensa... però, què pensa? I en una llibreta blava, escriu... però, què escriu? “Si algú conegués el meu secret, si almenys algú el conegués”. I és aquest secret que li xucla la poca vida que li resta. La mort que entra, la vida que s’escapa.
Fixa la mirada al cafè, traspassant-lo. Opina que les seves reaccions són absurdes, complicades i totalment incomprensibles i una expressió de ràbia s’apodera ara d’aquell semblant trist, sí, substituint-lo, però alhora mostrant-lo com si fos el resultat dels sentiments que experimenta. Però, per què aquesta ràbia? Deixa de fer-te mal, li suplicaria. S’odia, es pot veure: s’odia.
Despertant de l’hipnotisme, sacseja el cap subtilment , es passa la mà pels cabells per aparentar ser millor. Que què? Únicament millor que ella mateixa. “Si pogués tenir unes mans més femenines...” i sospira i es frega les mans bruscament com si volgués esborrar-hi alguna cosa que la destorba, que la fa bruta. I novament fixa la mirada al cafè, però aquest cop amenaçant, com si l’indefens líquid de dins la tassa fos el causant de tant dolor incomprensible. Se’l beu d’un sol glop, s’aixeca patosament i amb resignació, amb l’expressió de no trobar més solucions, es al lavabo. Refusa la idea del mirall. Es manté dempeus esperant, de fet, esperant el temps que com sempre la decepciona perquè no li aporta canvis ni arregla per si sol les coses. Apreta els ulls fortament. Tensió. Actua ràpid. Mànigues amunt. Esquena doblegada, dos dits s’encarreguen e fer la resta. Arcades. Vòmit. “És cafè, només cafè” Arcades. Vòmit. Cafè. Ja han passat quinze minuts des que ha entrat. “Si algú m’ha vist entrar, què pensarà si surto després de tanta estona?” És renta les mans a un ritme frenètic, gairebé dolorós. La boca. Aigua. Aigua per oblidar el gust amarg, el gust que crema per dins. Tira dos cops de la cadena, neteja els voltants. Es renta novament les mans. Més aigua. Aixeca la mirada i es contempla, ara sí, en el mirall.
Arruga el front, es tensen els ulls. “Vaca fastigosa”. Es relaxa i surt del lavabo sense parar atenció en si algú l’ha vist. I l’expressió de tristesa torna. Agafa el seu secret, el tanca empresonant-se ella en ell i se’n va amb aquell intent d’aparentar ser algú altre, algú millor que ella mateixa.