Iaia, abans pensava que la meva vida seria perfecte, sense maldecaps ni desil·lusions, sense llàgrimes. Pensava que l'amor em copsaria de tal manera que tot seria extraordinari. Pensava en una espècie de món on la música sona, on els colors s'intensifiquen, on cada gota de vida passa pel meu costat... però iaia, ara em veig ballant enmig d'una foscor que m'acobarda, no trobo il·lusió, ni ganes de vida, tot fa pujada i tot és confusió i tristesa i soledat i dolor i ràbia...
I ara, et busco... busco aquella protecció, aquella mirada, aquella pell... et busco en tot, en les meves accions, en les meves decisions, en els meus dubtes, et busco i et busco però no et trobo...
