
La ignorància manté en vida somnis, però una, per pura necessitat humana, demana saber i sempre vol anar més enllà, malgrat el que costen de dur a terme certes accions, com ara intentar acostar-te a qui t'enamora, parlar-li sense semblar idiota i finalment, (espero que ningú tardi un any i mig com jo), demanar-li per quedar com qui no vol la cosa, però això sí, objectiu fix: quedar.
Crec que la meva conversa amb ella, després de setmanes sense veure-la, ha estat fins i tot, normal, és a dir, jo semblava normal... curiós, oi? Sense gaires complicacions li he dit que teníem... com ho diria, una "cita pendent" (tema parlat en una conversa anterior). No he utilitzat ni cita, ni pendent exactament... però bé, el resultat ha estat tan "vaig molt atabalada amb la feina", que he fet un glop de coca cola light i mentre intentava endevinar quina seria la millor frase per ensortir-me'n d'aquella situació, el cor, ja compungit, se'm desfeia.
Tandebó pogués dir-li a aquesta ment i aquest cor: ja està, ara atura't i no sentís, és més... surt, treu ales i vola ràpid!