Días mejores

Ya estan llegando días mejores, días de más tranquilidad e ilusión.

Y ahora qué?...

Y ahora qué?
Todos se piensan que estoy bien y en verdad te echo de menos sin parar.

Benedetti

No te quedes inmóvil
al borde del camino
no congeles el júbilo
no quieras con desgana
no te salves ahora
ni nunca
no te salves
no te llenes de calma
no reserves del mundo
solo un rincón tranquilo
no dejes caer los párpados
pesados como juicios
no te quedes sin labios
no te duermas sin sueño
no te pienses sin sangre
no te juzgues sin tiempo

pero si
pese a todo
no puedes evitarlo
y congelas el júbilo
y quieres con desgana
y te salvas ahora
y te llenas de calma
y reservas del mundo
solo un rincón tranquilo
y dejas caer los párpados
pesados como juicios
y te secas sin labios
y te duermes sin sueño
y te piensas sin sangre
y te juzgas sin tiempo
y te quedas inmóvil
al borde del camino
y te salvas
entonces
no te quedes conmigo.

Mario Benedetti

Quan...

Quan deixes de parlar és com quan deixes de menjar. El primer dia és emocionant, nou, abans que vingui el dolor. El dolor que et fa rendir-te, quan no pots pensar en res més.
Després, el segon dia, et sents despreciada, el tercer dia delirant i de sobte no hi ha desig, s'encongeix, fins que l'idea de parlar, de les paraules vomitant de la boca, sembla lletja i grollera.
Res canvia.
Mira, ja està passant aquí, el pes de les paraules, el torrent, totes les paraules dites, enfonsant-se les unes en les altres, la ràbia, la protesta, tot emmerdat. Seu i escolta la ràdio, i busca la sintonia, escolta, tots ho estan fent, en tots els idiomes, descarregant. Això és, després de tot, el nostre primer càstig - Babel- parlant tant per dir no res. Fent tant per fer no res.
Què recordes quan tot és dit i fet? Un petó? El gust dels llavis d'algú? Un paisatge? Un sospir? una melodia?
No parlis per un dia i després comença a mirar.
Els sentits són vius. Mira el món com rutlla. El grunyir. El rugir. La pell tibant sobre les dents. La follia.
La llei té por del silenci. Té paraules per l'acusat que esdevé mut. La ràbia de Déu. Mut per malícia. Però el càstig no és el silenci. Paraules, PARAULES si que són el càstig.
El silenci... preciós...

Monòleg extret d'alguna obra de teatre de la qual mai n'he sapigut el títol.