Quan...

Quan deixes de parlar és com quan deixes de menjar. El primer dia és emocionant, nou, abans que vingui el dolor. El dolor que et fa rendir-te, quan no pots pensar en res més.
Després, el segon dia, et sents despreciada, el tercer dia delirant i de sobte no hi ha desig, s'encongeix, fins que l'idea de parlar, de les paraules vomitant de la boca, sembla lletja i grollera.
Res canvia.
Mira, ja està passant aquí, el pes de les paraules, el torrent, totes les paraules dites, enfonsant-se les unes en les altres, la ràbia, la protesta, tot emmerdat. Seu i escolta la ràdio, i busca la sintonia, escolta, tots ho estan fent, en tots els idiomes, descarregant. Això és, després de tot, el nostre primer càstig - Babel- parlant tant per dir no res. Fent tant per fer no res.
Què recordes quan tot és dit i fet? Un petó? El gust dels llavis d'algú? Un paisatge? Un sospir? una melodia?
No parlis per un dia i després comença a mirar.
Els sentits són vius. Mira el món com rutlla. El grunyir. El rugir. La pell tibant sobre les dents. La follia.
La llei té por del silenci. Té paraules per l'acusat que esdevé mut. La ràbia de Déu. Mut per malícia. Però el càstig no és el silenci. Paraules, PARAULES si que són el càstig.
El silenci... preciós...

Monòleg extret d'alguna obra de teatre de la qual mai n'he sapigut el títol.