que el vent se m'emporti...

A vegades és odiosdoloros haver de conviure amb mi mateixa.

Hi ha dies que m'és tan fàcil entendre'm, conèixer els meus errors, reconèixer el que vull... i d'altres en que tota una nit no és suficient per saber que em passa pel cap, que necessito, cap a on tiro, ...

El negatiu de tot plegat no és només el neguit per la meva ambivalència en les coses o la meva preocupació. El negatiu de tot plegat és el que comporta que jo sigui com sóc i faci el que faig: dolor, rabia, impotencia, ... fer renèixer la pena en els altres i, en mi, llavors, arrossegar culpa i tristor, merescuda... 

M'agradaria comprendre'm i pensar com penso, que al cap i a la fi no tinc intenció de fer mal... però de que serveix... si el mal es fa.

Vull calma, la meva, la del meu cap, vull la serenor de les coses, voler sempre el mateix... o que el vent se m'emporti.