Temps perdut

Per la M., tan llunyana, tan present... tan intensa

A la vora de la mar he tornat a poc a poc

tot sentint el crit del temps

que s’emporta el meu record.

Un record ple de cançons, de perfums i frec d’amor

d’un amor potser perdut a les aigües del meu port.

Sovint somnio que tornes al meu costat

que m’agafes les mans i les omples

d’immensitat, d’immensitat.

Ara l’aire ja no és aquell nostre

ni la sorra s’esborra al seu pas

sols em queda un grapat d’enyorança

i el teu mirar, i el teu mirar.

Les onades van portant

sensacions de mil colors

que amanyaguen el meu cant

barrejant notes i plors.

És un cant fruit del passat

endinsat en el meu cor

esborrall desdibuixat

de les ombres del teu cos.

Sovint somnio que tornes al meu costat

que m’agafes les mans i les omples

d’immensitat, d’immensitat.

Càstor Pérez i Glòria Cruz