Les últimes 48 hores van ser tristes. M’envoltava tot de tu, però tot estava marcat de límits. Tu te n’anaves amb ella i des d’aleshores només em quedava sentir girar el pany de la porta principal i veure’t entrar. Ja no tornaries. Allargava les hores per tornar a casa, ingénua, pensant que potser un retorn inesperat podria portar-me una esperança. Seria llavors quan et demanaria que et quedessis amb mi. En la imaginació, dues respostes: l’impossible i la teva mà sobre el meu rostre, un bes. La teva trucada em dugué directament a l’impossible i empenyent l’ànima, vaig fugir cap al poble.
Aucun commentaire:
Enregistrer un commentaire