La familia

Saber-te lluny... quina impotència quan la família està malament i tu ets tan lluny. Quina frustació descobrir que allà on aportaves una mica de calma i pau en els vells temps, ara no hi aportes res i tot comença a enfonsar-se.
Quina angoixa pensar que no pots cuidar dels teus, de la teva familia, que no pots abraçar, que no pots mirar als ulls, que no pots sentir-te amb la calma d'estar fent alguna cosa per ells.
A milers de quilòmetres i volen estar tan aprop.
I en aquest tros de terra, on el dia comença més tard, la vida continua a un nivell frenètic i quan deixo lliure un somriure, un moment de felicitat, ... sento la culpa, sempre la culpa per no sentir-me allà i no acompanyar el neguit.