
El meu absentisme, justificat per una temporada de molta feina, distracció i alegria, no em treu temps per desitjar des del meu blog a tothom qui ho llegeixi que passi unes boniques festes de Nadal. Amb tot el meu carinyo, els meus millors desitjos!


Horror. Tinc unes agulletes terribles des del dit petit del peu fins a l'últim cabell del cap. Si jo ja sé que no estic feta pels esports, si jo ja sabia que si no m'havien acceptat per jugar a bàsquet de petita, no era perquè no fos bona sino perquè no tingués agulletes per tot el cos tots els endemans. Ara bé, bona o mala partida, patosa o no, morta del cansament, estic encantada.

Mi gran momento a todo ello, es cuando decido salir por la ventana. Inocentemente intento pensar que ellos desde abajo, catorze pisos más abajo, van a ver mi cara de "os voy a meter un petardo por el...", pero en ese instante los malvados paran de petardear, con lo cuál, no se donde se encuentran.
Casi me combierto en un hikikomori, así que tome el firme propósito de no estar más decaida ni encerrada. Con ganas, hoy ya estoy contenta de verdad. No soy la alegría de la huerta, pero me siento muy bien.


Esta parte, yo creo que la viví, es decir, la parte en que mi abuelo me lo cuenta, y todo lo demás, añadiendo mis fantasmas, lo he ido soñando.

Hoy, después de batallar con unas cincuenta croquetas, al final quemadas, requemadas y aceitosas, lo único que he conseguido es que me duela el estómago por no provar bocado.


Qui no es fa il·lusions? Qui no construeix castells en l'aire? Tots, el mateix els savis que els bojos. Somiem desperts, i no hi ha res més agradable; afalagadores fantasies s'apoderen de la nostra ànima; tots els béns del món són nostres llavors: amors, riqueses, honors. Quan estic a soles, sóc tan valenta que desafiaria al més brau, i destronaria al Sultà de Pèrsia. Trieu-me rei; el meu poble m'adora; plouen corones sobre els meus polses. Però, potser, qualsevol accident em torna a la realitat, i sóc un pobre Joan, el mateix que abans.